Informació Pràctica

Un gran plaça anomenada Pla de la Seu, malgrat que tothom la coneix com la plaça de la catedral, és la que s’obre als peus de la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia. El temple, d’estil gòtic, és la seu de l’arquebisbat de Barcelona.

La catedral es va construir entre els segles XIII i XV, en el mateix emplaçament del que primer va ser un temple paleocristià i després una antiga catedral romànica. La façana es va construir posteriorment, el segle XIX, i és d’estil neogòtic. L’edificació està consagrat a la Santa Creu i a la patrona de Barcelona, Santa Eulàlia, segons la tradició una jove verge cristiana que va patir martiri a mans dels romans.

El fet que la catedral estigui dedicada a la Santa Creu és un fet poc habitual. Els orígens d’aquesta consagració se situen a mitjan segle VII, una de les més antigues del món cristià. L’advocació a Santa Eulàlia els estudiosos la situen a l’entorn el 877, quan el bisbe Frodoí va trobar les restes de la santa i, solemnement, les va traslladar a la catedral.

La catedral de Barcelona té cinc portes: la principal, situada al centre de la façana de la plaça i projectada per l'arquitecte Josep Oriol Mestres; el portal de Sant Iu, que és la més antiga i durant cinc-cents anys va ser l'accés principal de la catedral; la de la Pietat, la de Santa Eulàlia i la de santa Llúcia, les tres que condueixen al claustre. Podeu trobar més informació aquí.

Aquest és un dels llocs més plens de significat de Barcelona. La plaça del Rei, situada al barri Gòtic, ha estat la seu històrica del poder comtal i reial a la ciutat. Té una estructura rectangular, fruit de la remodelació que es va fer en temps de Martí l'Humà, darrer rei de la dinastia del casal de Barcelona.

La plaça es va concebre per celebrar-hi tornejos. Aquest ús va comportar que s'hi deixes de fer el tradicional mercat. Té un aspecte monumental. Està envoltada d'edificis d'estil gòtic i renaixentista i pràcticament està closa, només s'obre per l'extrem sud-oest que la comunica a través de la Baixada de Santa Clara amb la Catedral.

El Palau Reial Major presideix la plaça i allotja el Saló del Tinell, avui convertit en espai expositiu i que és la sala més emblemàtica del recinte. A un costat hi trobem la torre mirador del rei Martí i a l'altre la capella reial de Santa Àgata. De cara hi ha el Palau del Lloctinent del segle XVI, que actualment és la seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. A l'interior guarda un valuós pati del Renaixement.

L'antiga Casa Clariana-Padellàs, seu del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, clou el conjunt arquitectònic. El subsòl de la plaça del Rei també allotja un tresor: les traces dels carrers, cases i comerços de la Barcelona romana. Podeu trobar més informació aquí.

El Gran Teatre del Liceu és el referent de la cultura operística a Catalunya i un dels espais lírics de més prestigi internacional. L'escenari del teatre, que celebra enguany el seu 175è aniversari, l'han trepitjat totes les figures del món del bel canto que han deixat empremta en la història d'aquest gènere musical, nascut a finals del segle XVI a Itàlia.

El Reial Cercle Artístic col·labora amb el Gran Teatre del Liceu en diversos àmbits, destacant especialment el Concurs Tenor Viñas, creat el 1963 per Jacint Vilardell en memòria del tenor català Francesc Viñas. Aquest certamen ha esdevingut una de les competicions més importants del món operístic.

Els inicis del Gran Teatre del Liceu daten de 1837 quan un batalló de la Milícia Nacional, sota la iniciativa de Manuel Gibert, creà al desafectat convent de Montsió (actual Portal de l'Àngel) el nucli institucional del futur Teatre: una societat dramàtica d'aficionats a les arts escèniques. El 21 d'agost de 1837 té lloc la primera representació: El marido de mi mujer de Ventura de la Vega, un pas de ball i un sainet.

El teatre s'ha hagut de reconstruir diverses vegades. El primer va tenir una vida curta. El 9 d'abril de 1861 un incendi destruí per complet la sala i l'escenari. L'abril de 1862 reobria les portes, però el 1893 l'explosió d'una bomba anarquista el tornava a tancar durant un any. El 31 de gener de 1994 un nou incendi deixa en runes l'edifici que reneix gràcies a la resposta ciutadana cinc anys més tard. Podeu trobar més informació aquí.

El cor administratiu de Catalunya i de Barcelona es troba a la Plaça Sant Jaume. Davant per davant hi ha el Palau de la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, símbols màxims del poder polític a català (Parlament a banda). Punt de concentració del poder executiu és també escenari recurrent de manifestacions de tota mena.

No és casual que aquest sigui el punt central de la política a Barcelona. En aquest espai es creuaven el cardo (actuals carrers Llibreteria i del Call) i el decumanus (actuals carrers del Bisbe/Ciutat/Regomir), vies principals de la Barcino romana. En aquest encreuament hi hagué el fòrum i el temple d'August, del qual es conserven quatre columnes al cim del mont Tàber, al carrer Paradís.

El nom actual es deu a l'església parroquial de Sant Jaume, edifici que des de l'època medieval ocupava el lloc de la plaça. La porxada que precedia el temple és on el consell de la ciutat es reunia abans que es compressin les cases que serien la futura seu de la institució, al veí carrer de la Ciutat. Fou enderrocada el 1823 per obrir el carrer de Ferran i la plaça tal com està configurada avui.

Ha estat escenari de moments de gran transcendència històrica per Catalunya. Un dels més significatius es va produir el 14 d'abril de 1931, quan Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament i hissà la Bandera de la Segona República Espanyola; aleshores, contrariat, Francesc Macià, president de la Generalitat, va proclamar des del balcó de la Generalitat l'Estat Català. Podeu trobar més informació aquí.

Una de les joies arquitectòniques del barri gòtic de Barcelona és el conegut com el Pont del Bisbe, que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges, que ha estat històricament la casa on han residit durant els seus mandats diversos presidents de la Generalitat.

El pont és d'estil neogòtic i passa per sobre del carrer del bisbe Irurita. Malgrat que sembla antic, el va construir el 1928 l'arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver, coincidint la rehabilitació del centre històric de la ciutat comtal. Rubió va estar molt vinculat a Antoni Gaudí. Curiosament, va ser president en dues ocasions del Cercle Artístic de Sant Lluc.

La construcció de pont no va ser ben acollida per part dels barcelonins. Fins al punt que publicacions emblemàtiques de la premsa catalana, com la revista satírica L'Esquella de la Torratxa li va trobar diversos usos, com a protecció enfront de la pluja o escenari per representar Romeu i Julieta. Amb els anys, s'hi han trobat veritables usos cinematogràfics, ha estat escenari de films com El perfum o la saga de L'ombra del vent.

Sota l'arc del pont, l'arquitecte va col·locar una calavera travessada per una daga. Aquest "guarniment" ha motivat diverses preguntes que ningú ha sabut respondre, entre elles el seu significat, i ha estat origen de tota mena d'especulacions i llegendes; des que és un crani de debò i no una escultura fins que si algú retira la daga, els edificis de Barcelona s'esfondraran, o que a sota hi desfilen les ànimes dels presos...

La plaça de Sant Felip Neri és un altre d'aquests racons especials que es troben a l'entorn del Reial Cercle Artístic. La plaça rep el nom de l'església d'estil barroc del mateix nom que la presideix. Ubicada a Ciutat Vella, forma part del barri Gòtic. L'espai s'erigeix sobre l'antic cementiri medieval de Montjuïc del Bisbe, destruït durant la guerra Civil. De fet, a la paret de l'església hi ha restes de la metralla d'una bomba llançada per l'aviació del bàndol franquista.

La plaça de Sant Felip Neri està envoltada de cases d'estil renaixentista. També és la seu de les antigues cases dels gremis de Calderers i Sabaters, aquesta última és la seu del Museu del Calçat. Al centre de la plaça hi destaca una font d'aigua de base octagonal.

L'espai de la plaça va ser el cementiri de la Catedral de Barcelona. S'hi enterraven els seus parroquians i alguns membres de les confraries i gremis que tenien un altar assignat a la catedral o que estaven residenciades. El lloc també rebia el malnom del cementiri dels condemnats, perquè s'hi enterraven els sentenciats a morir a la forca o a ser esquarterats. També s'hi van arribar a enterrar alguns botxins.

L'església de Sant Felip Neri va néixer com a dependència del convent dels "felipons" que s'establiren en aquest indret el 1673. Uns anys més tard, pels volts del 1750, es construïa l'església barroca, un dels escassos exemples d'aquest estil a Barcelona. Quan l'aviació dels aliats feixistes del bàndol revoltat van bombardejar l'indret van matar 42 refugiats que s'amagaven al soterrani del convent, molts d'ells nens.